L’expressió artística és sempre un acte lliure de l’esperit, una premissa que Josep Piqué va mantenir durant tota la seva trajectòria. Per altra banda, la realitat forneix la seva inspiració. L’artista expressa l’essencial dels objectes, de la natura, dels rostres i figures humanes, dels paisatges rurals i urbans… És per això que la seva obra és atemporal i tota la seva obra manté viva la capacitat d’emocionar. Sóc un “realista subjectiu” deia Josep Piqué.

Objectes entranyables de casa seva i animals propers queden sublimats per les suggestives formes sinuoses i les coloracions inèdites.       

                                                                                                          

El món rural i el món marítim són geografies que sent com a pròpies i on troba font d’inspiració. 

                                                                                   

En les pintures de Josep Piqué hi ha sempre un equilibri i una harmonia de masses i de colors de gran plasticitat. 

                                                                   

 

S’ha dit de Josep Piqué que moltes de la seves obres respiren aire de cubisme. Ell admirava el concepte sintètic del corrent artístic i  en feia una traducció lliure i amb la seva empremta personal. 

                                                               

 

                                                                                            

El seu perfil professional d’arquitecte traspua en les peces on edificis i carrers són el focus de l’obra.         

                                                                            

 

Abstracció

Per bé que l’artista sempre es va definir com a realista amb mirada pròpia, el seu afany d’experimentació en llenguatges 

diversos el va portar a creacions abstractes de gran riquesa colorista. 

                                                                           

 

 

“L’art a l’abast” aquest era el lema de l’artista quan va idear i executar una nova tècnica, meitat seriada-meitat peça única- que va denominar “piquégrafia” per defugir de l’art elitista.

                                    

Per a Josep Piqué el ferro era un material dúctil, idoni per a “construir” la seva primera expressió escultòrica que va començar el 1970.

                                                          

Josep Piqué, amb la planxa de ferro o acer retallada i conformada pel calor de la forja i les eines de ferrer, aconsegueix volums de gran lleugeresa i moviment subtil.

                                                            

                     

Una segona etapa de la seva creació escultòrica l’executà en bronze. Modelar les formes desitjades per a ser materialitzades en el noble metall del bronze li obre un món que el fascina.

                                                              

La seva capacitat d’observació de les aus li venia de molt jove… Capturar l’essència del seu moviment el va portar a crear un gran nombre d’obres de gran qualitat plàstica.

                                                                     

Hi ha ànima i moviment en les seves escultures. Hi ha enginy i saviesa en la seva execució.

                                                         

 

ANIMALS

Alleugera les seves escultures d’elements i detalls per assolir una harmonia de formes que evoquen la morfologia natural.

                                           

 

Hi ha batec en els rostres humans que Josep Piqué sintetitza en línies pures.

                                                               

 

Abstracció

La màxima depuració de les formes apropa Josep Piqué a una expressió abstracta.

                                                                        

En la darrera etapa escultòrica de Josep Piqué la barreta d’acer li dona noves possibilitats i li permet depurar les formes i els volums a la mínima expressió sense perdre dinamisme aeri i imprimint el segell personal de modernitat.

                                                               

On millor que al bell mig d’un jardí, d’un espai obert per a que  les aus esveltes de Josep Piqué se sentin lliures…

                                                          

L’artista viu la senectut amb una creativitat que no cessa.

Els collages amb dibuix són una nova forma d’expressió que manté moltes constants de la seva trajectòria i que omple la seva necessitat de comunicar-se a través de l’art.

                                                                

El domini del dibuix de traç lliure, ferm, de llarga saviesa, d’experta mirada atenta, conjugada amb la  singularitat del blanc sobre el negre va generar aquesta sèrie d’obres de gran bellesa.

                                                                  

Font del Dofins. Passeig Mata de Reus, 1974.

 

Cementiri Montbrió: Ossera Comuna. Figura jacent. Ferro, 1984.

Riudoms: Riudoms a Gaudí. Pedra i ferro, 1975.

“No és papiroflèxia… és origami”, puntualitzava Josep Piqué. L’art de l’escultura en paper amb la sola eina de la mà, fou una de les passions de l’artista. Ell  excel·lí en aquesta tècnica artística antiga que ens ve del Japó, tot innovant i aportant noves figures i formes de plegat.

                                                  

 

Els mobles de Josep Piqué ens parlen de l’arquitecte total, preocupat per l’hàbitat i per la confortabilitat del mobiliari i la funcionalitat dels complements.

La simplicitat com a premissa, el ferro com a material base i els teixits, fibres vegetals, la fusta i el vidre conformen el moble ideal per a l’artista.

Per l’actualitat dels seus dissenys i dels materials emprats el podem considerar un dissenyador avançat a la seva època… potser incomprès pels seus contemporanis…

                                                    

                                                                    

 

L’aventura d’executar dissenys sobre materials tèxtils diversos conjugava amb el seu afany per aportar a les llars confort junt a una modernitat innovadora allunyada dels standards industrials de l’època.

Els plantejaments estètics de les seves creacions sorprenen per al seva contemporaneïtat.

                       

La música de Josep Piqué té vivacitat i policromia, simplicitat i expressivitat, caràcters que també posseeixen les seves pintures i  escultures.

I  darrera cada peça, hi ha sempre una història suggeridora.

El seu univers sonor te un aire impressionista que bascula entre les melodies populars, properes i d’ultramar, i la música romàntica. 

Com ell solia dir “Què més voleu amb quatre notes?”

Amoretes

 

 

Milongas

 

Fox lent

La piula