Josep Piqué Iserte(Montbrió del Camp, 23 de gener del 1913 – 6 d’abril de 2012)

Va néixer a Montbrió del Camp, on passa la seva infantesa. Quan tenia set anys, la seva família es trasllada a Reus. Estudia batxillerat a l’Institut de Reus i al Col·legi dels Pares Escolapis de Vilanova i la Geltrú. El 1931 inicia els estudis d’Arquitectura a la Universitat de Barcelona i esdevé doctor arquitecte el 1941. Viu a cavall entre Barcelona i Montbrió fins l’any 1954 en què fixa la seva residència a Reus. El 1942 s’havia casat amb Assumpta Franquès qui morí un any després. Van tenir una filla, Assumpta.

Com arquitecte va col·laborar amb els arquitectes Lluís M. Albín Solà i Miquel Maria Aragonès Virgili, i va exercir d’arquitecte municipal de Riudoms. La seva formació el va acompanyar i va impulsar la seva innata observació de les proporcions, les superfícies, les densitats i tonalitats de la realitat propera. Va treballar multitud de disciplines: el dibuix i l’aquarel·la, disciplines que havia après de l’arquitecte Jujol a l’Escola d’Arquitectura, la pintura, l’escultura, l’origami, l’estampat  i el disseny tèxtil i va idear una nova disciplina amb una tècnica pròpia: la piquégrafia.Destacar el disseny de mobles en ferro i trenat de cordeleria i que li valgueren un premi nacional l’any 1956.

Es va donar a conèixer coma artista quan entra a formar part del grup artístic ARA (Artistes Reusencs Actuals), creada el 1960 sota el lideratge de Ramon Ferran amb la voluntat d’innovar en el llenguatge artístic i explorar nous camps d’expressió. A partir d’aleshores el seu camí estarà marcat per la constant activitat artística evolutiva i experimental.

En relació a la seva obra plàstica, al llarg dels anys 60 presenta unes pintures arrelades en les avantguardes històriques, allunyades del corrent de l’informalisme de l’època. La seva és una obra exercida en llibertat, gairebé a contracorrent amb un llenguatge propi no mancat del bagatge que li dóna el coneixement dels corrents artístics que coneix i admira. És l’expressió de qui contempla desinteressadament, de qui treballa sense preses.

En paral·lel es va mostrar molt dúctil en l’experimentació i aprenentatge de tècniques que poguessin donar suport a la seva inquietud creativa: va fer catifes i tapissos, va crear figures d’origami de gran enginy i, com hem dit es  submergeix en la Piquegrafia-, el sistema d’execució semi-seriada amb acabat singular per a cada peça per part de l’artista.La voluntat era de fomentar la difusió de l’obra d’art,  de posar l’ “Art a l’abast”, com ell mateix la va dir“Fa temps que em preocupa que l’art no pugui entrar a qualsevol casa. És cert que hi ha una barrera entre l’art i l’home corrent. Això és el que m’ha portat a aquesta manera meva de refer una pintura que no és còpia, que jo en dic, Piquégrafies …”

A partir de 1970 va presentar les primeres escultures i, des de llavors,aquesta disciplina tridimensional esdevingué el seu mitjà predilecte d’expressió. L’obra escultòrica de Josep Piqué té tres etapes diferenciades. La primera es caracteritza pels treballs en planxa de ferro i d’acer queens parlen amb un abecedari gairebé arquitectònic, el volum i l’espai conformen figures humanes i animals. Obres que connecten, com una baula, amb dos grans artistes que feren del ferro una nova expressió artística –Gargallo i González-. En la segona etapa aborda la tècnica de la fosa en bronze amb creacions que neixen del modelatge de la matèria i estan desprovistes de tota anècdota, van a l’expressió de l’essència formal. En la darrera etapa com a escultor utilitza de la vareta de ferro i acer i la forma esdevé línia pura i sintètica. Cada material emprat singularitza cada etapa.

Una intensa trajectòria escultòrica evolutiva que ens ha deixat un ric llegat.

I tanmateix,no abandona la creació pictòrica i en aquests anys aborda altres llenguatges on no hi manca l’abstracció colorista i vital amb obres de gran potència visual.En els anys ’90, la longevitat de l’artista no li impedia de mantenir-se actiu i creatiu, una etapa en què destaquen els treballs en collages de gran qualitat plàstica.

Fa incursions al món de la música i al llarg de la seva vida va compondre peces breus per a piano. El corpus de les seves composicions ha quedat enregistrat en els dos CD Música Contada(2003)i Divertiment (2019)interpretades per la pianista Montserrat Blay.

Ell és va moure sempre en els diferents espais artístics amb una llibertat personal i creativa poc usual, un fet que li permetrà d’expressar-se a cada moment amb el llenguatge i els materials que va desitjar. 

Josep Piqué va morir el 6 d’abril de 2012 a Montbrió del Camp als 99 anys. Una llarga trajectòria dedicada a l’art amb diverses expressions.Les seves creacions ens han romàs i el transcendeixen per mostrar-nos la seva contemporaneïtat, el seu lirisme, gairebé musical, sorgides d’una sensibilitat artística integral.