Josep Piqué Iserte
(Montbrió del Camp 19-13-2012)

A la vila de naixença va viure la seva infantesa i amb la seva família va fer arrels a Reus. Estudia Arquitectura a la Universitat de Barcelona i viu entre la Ciutat Comtal i Montbrió fins l’any 1954 en què fixa la seva residència a Reus. El 1942 es casa amb Assumpta Franquès qui morí un any després. Van tenir una filla, Assumpta.

La seva formació acadèmica, junt a la tasca com Arquitecte i els seus dots innats d’observació de la natura forjaren el professional i l’artista. El seu esperit inquiet i la pulsió expressiva el van acompanyar sempre.

Va treballar múltiples disciplines: pintura, escultura, disseny de mobiliari. de catifes i tapissos, collages… i va arribar a practicar-ne una de pròpia: la piquégrafia.
Fa incursions al món de la música i composa peces breus per a piano que han estat enregistrades en dos CD (2003 i 2019).

Va pertànyer al grup artístic ARA (Artistes Reusencs Actuals), creada el 1960 sota el lideratge de Ramon Ferran amb la voluntat d’innovar en el llenguatge artístic i explorar nous camps d’expressió.

Josep Piqué és va moure sempre en els diferents espais artístics amb una llibertat personal i creativa poc usual.

Va morir als 99 anys. La seva és una llarga trajectòria dedicada a l’art. Les seves creacions ens han romàs i el transcendeixen per mostrar-nos com són sempre líriques, gairebé musicals, sorgides d’una sensibilitat artística integral.

Va néixer a Montbrió del Camp, on passa la seva infantesa. Quan tenia set anys, la seva família es trasllada a Reus. Estudia batxillerat a l’Institut de Reus i al Col·legi dels Pares Escolapis de Vilanova i la Geltrú. El 1931 inicia els estudis d’Arquitectura a la Universitat de Barcelona i esdevé doctor arquitecte el 1941. Viu a cavall entre Barcelona i Montbrió fins l’any 1954 en què fixa la seva residència a Reus. El 1942 es casa amb Assumpta Franquès qui morí un any després. Van tenir una filla, Assumpta. 

Com arquitecte va col·laborar amb els arquitectes Lluís M. Albín Solà i Miquel Maria Aragonès Virgili, i va exercir d’arquitecte municipal de Riudoms i Valls. La seva formació el va acompanyar i va impulsar la seva innata observació de les proporcions, les superfícies, les densitats i tonalitats de l’estètica de la natura. Va treballar multitud de disciplines: el dibuix i l’aquarel·la, disciplines que havia après de l’arquitecte Jujol a l’Escola d’Arquitectura, la pintura, l’escultura, el disseny de mobles i teixits, l’origami, l’estampació amb una tècnica pròpia: la piquegrafia. Les piquegrafies tenen la voluntat de fomentar la difusió de l’obra d’art,  de posar l’ “Art a l’abast”. Com ell mateix la va dir “Fa temps que em preocupa que l’art no pugui entrar a qualsevol casa. És cert que hi ha una barrera entre l’art i l’home corrent. Això és el que m’ha portat a aquesta manera meva de refer una pintura que no és còpia, que jo en dic, Piquegrafies …”

Es va donar a conèixer com a pintor i escultor es dels inicis dels anys 60 i va mantenir durant els ‘70  i els ‘80 una intensa producció. 

Fa incursions al món de la música i composa peces breus per a piano. El corpus de les seves composicions ha quedat enregistrat en els dos CD Música Contada (2003) i Divertiment (2019)  interpretades per la pianista Montserrat Blay. 

En relació a la seva obra plàstica, al llarg dels anys 60 presenta unes pintures arrelades en les avantguardes històriques, allunyades del corrent de l’informalisme de l’època. 

La seva és una obra exercida en llibertat, gairebé a contracorrent amb un llenguatge propi no mancat del bagatge que li dóna el coneixement dels corrents artístics que coneix i admira. És l’expressió de qui contempla desinteressadament, de qui treballa sense preses.

Va pertànyer al grup artístic ARA (Artistes Reusencs Actuals), creada el 1960 sota el lideratge de Ramon Ferran amb la voluntat d’innovar en el llenguatge artístic i explorar nous camps d’expressió.

En paral·lel i fins al 1970 es va mostrar molt dúctil en l’experimentació i aprenentatge de tècniques que poguessin donar suport a la seva inquietud creativa: va fer catifes i tapissos, va crear figures d’origami de gran enginy. Va submergir-se en un nou univers creatiu amb tècnica pròpia -Piquegrafia-, amb la voluntat d’assolir un “art a l’abast”, com el mateix deia.

A partir de 1970 va presentar les primeres escultures i, des de llavors, aquesta disciplina tridimensional esdevingué el seu mitjà predilecte d’expressió. L’obra escultòrica de Josep Piqué té dues etapes diferenciades. La primera es caracteritza pels treballs en forja i planxa de ferro, i en la segona etapa aborda la tècnica de la fosa en bronze. El material emprat singularitza cada etapa. Els treballs en ferro ens parlen amb un abecedari gairebé arquitectònic, el volum i l’espai conformen figures humanes o animals. Obres que connecten, com una baula, amb dos grans artistes que feren del ferro una nova expressió artística –Gargallo i González-. Les creacions en bronze, neixen de la modelació i estan desprovistes de tota anècdota, van a l’expressió de l’essència, a la síntesi i a la forma pura, intuïda.

I, en paral·lel, no abandona la creació pictòrica i aborda l’abstracció colorista i vital amb obres de gran potència visual. 

En els anys ’90, la longevitat de l’artista no li impedia de mantenir-se actiu i creatiu. Destacar d’aquesta etapa els collages de gran qualitat plàstica.

Josep Piqué és va moure sempre en els diferents espais artístics amb una llibertat personal i creativa poc usual, un fet que li permetrà d’expressar-se a cada moment amb el llenguatge i els materials que va desitjar. 

Josep Piqué va morir el 6 d’abril de 2012 a Montbrió del Camp als 99 anys. Una llarga trajectòria dedicada a l’art amb diverses expressions.

Les seves creacions ens han romàs i el transcendeixen per mostrar-nos com són sempre líriques, gairebé musicals, sorgides d’una sensibilitat artística integral.